Patricia Langdon-Davies ha mort aquest dilluns 14 d’agost, a punt de fer els 95 anys. Tot i que havia nascut a Essex, a Anglaterra, fa més de seixanta anys els atzars de la vida la conduïren fins a Sant Feliu de Guíxols, on residia des de feia temps. Sense renunciar a la seva condició britànica, la Patricia havia esdevingut, per mèrits propis, guixolenca d’adopció.
Va arribar a Sant Feliu l’any 1952 de la mà del seu marit, el periodista i escriptor John Langdon-Davies, per a regentar un petit hotel d’estiueig a Casa Rovira, al camí de Sant Amanç, adreçat especialment a turistes estrangers i especialment britànics, que cercaven un espai de recolliment i de descans enmig d’una Costa Brava aleshores encara força verge i gens massificada. Feia dos anys que la parella havia deixat Anglaterra per instal·lar-se a Premià de Dalt. John Langdon-Davies ja havia estat a Sant Feliu abans d’esclatar la Guerra Civil, i era un gran coneixedor i admirador de la cultura i la identitat catalana. Ben al contrari, aquella jove britànica trasplantada a casa nostra de la nit al dia potser no era gaire conscient d’arribar a un país amb uns costums socials i culturals radicalment oposats als seus i en el qual, a més, es patia l’ofec de les llibertats per part d’una dictadura franquista. Aquell canvi d’aires transformà, però, la seva vida. Malgrat el xoc inicial, la Patricia arrelà a la vida i costums de la terra d’acollida, aprengué la llengua pròpia dels catalans i esdevingué, com el seu marit, una entusiasta balladora de sardanes, afició que mantingué fins al final i per la qual va rebre diversos reconeixements.
El matrimoni Langdon-Davies amb alguns dels primers estiuejants a Casa Rovira el 1952 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons John Langdon-Davies. Autor desconegut)
La presa de contacte de Patricia Langdon-Davies amb Sant Feliu i l’experiència de l’hotel van ser descrites per ella mateixa al llibre autobiogràfic El gat, unes llavors i quinze llibres, que amb el subtítol Una anglesa va a viure a Catalunya el 1950 va publicar la Diputació de Girona l’any 2011 i que ella va escriure amb gairebé noranta anys d’edat. Segons hi explica l’autora, la Casa Rovira esdevé el locus amoenus del matrimoni Langdon-Davies, un espai íntim i confortable -malgrat alguns aspectes de casa tronada- on la vida transcorre plàcidament amb els seus quatre fills. John Langdon-Davies va morir l’any 1971. Casa Rovira havia estat tancada els darrers anys, però Patricia la va obrir el 1973 amb l’ajuda d’un dels seus fills. La incursió tardana de Patricia Langdon-Davies en la literatura donaria encara un segon fruit el 2016 amb El llibre del forat del mig, en el qual narrava els records d’infantesa i joventut a Anglaterra dels anys anteriors a la coneixença de John Langdon-Davies. Aquests dos llibres revelen una escriptora d’una gran lucidesa, a qui l’edat no ha fet perdre la capacitat d’anàlisi, que sap narrar els fets de forma precisa i amb una fina ironia. També deixen entreveure una dona valenta i activa, capaç de sobreposar-se a l’adversitat.
Patricia Langdon-Davies ballant una sardana al passeig del Mar, amb motiu de la celebració del seu 90è aniversari , el 20122 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ajuntament. Autor desconegut)
La relació entre l’Arxiu Municipal i la Patricia va iniciar-se arran de l’ingrés a l’Arxiu, l’any 2007, del fons documental de John Langdon-Davies. Amb la mort del seu company, el pintor també britànic John Palmer, la Patricia va canviar l’amplitud de Casa Rovira per un pis més confortable del passeig dels Guíxols. Les consultes habituals a la documentació del fons Langdon-Davies, adreçades directament a l’Arxiu o per mitjà de la mateixa Patricia, feren sovintejar el contacte amb ella, sempre per motius professionals. Formal però alhora propera, amb aquell punt d’ironia típicament britànic, la Patricia era una persona de tracte excel·lent, que parlava en un català perfecte, empeltat lleugerament del típic deix de qui té l’anglès com a llengua materna. Llarga i prima, correctíssima en les formes i amb una educació exquisida. Una dona d’esperit jove, carregada d’energia i amb entusiasme per seguir fent coses tot i la seva edat. Bona prova d’això en són els dos llibres que va escriure i que hem esmentat abans. Tampoc li resultaven estranyes les noves tecnologies, de manera que era habitual que es comuniqués amb l’Arxiu per mitjà del correu electrònic.
Noranta-quatre anys i una mica més plens de vida, que la Patricia ha sabut esprémer per treure’n tot el suc i que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols ha tingut la sort de gaudir. Des de l’Arxiu volem homenatjar-la i recordar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada